TANIA AGUSTI & PABLO MAGÚ

Febrer 2018 Exposició “Búsqueda”

Em dic Pablo Gutiérrez, tinc 26 anys i em vaig graduar en el Institut d'Estudis
Fotogràfics de Catalunya.
La meva principal motivació respecte a la fotografia i el que més m'apassiona d'ella, és la capacitat que m'ofereix per a explorar la meva percepció i relació amb la realitat cremi envolta i de la qual jo formo part com a individu que interacciona amb ella.
Amb aquest projecte he volgut crear una sèrie de caràcter molt personal, situant-me
entre la línia que uneix la fotografia documental i la fotografia d'autor.
M'he proposat mostrar allò que en part es troba ocult. Aquesta part de l'espectre
que la cambra em permet revelar. Aquesta fracció de realitat que està enfront de nosaltres
però que només podem intuir si observem detingudament i obrim
la nostra percepció en aquesta direcció.
Aquesta sèrie no se centra sobre un tema en concret. He tractat aspectes contraposats
com són el caos i la solitud. He explorat obsessions i esperances. M'he
desplaçat entre la llum i la foscor.
És un treball amb el qual plantejo moltes més preguntes que respostes, així convido a l'espectador
a reflexionar. Ja sigui sobre l'autor, sobre cada imatge, sobre el conjunt
d'elles i sobre el que entén i sent un mateix en observar-les.
Pablo Magú

Vaig néixer fa 27 tardors en aquesta mateixa ciutat. Encara que no em sento d'aquí ni d'allà,
més aviat tinc un cert problema amb el sentiment de pertinença.
Quan era petita adorava escriure'ls cartes i notes als meus pares, sempre les
deixava en el seu coixí com a lloc segur i de sorpreses. Mirava com el meu pare
creava amb el seu rOtring i els seus retoladors de colors, fent aparèixer formes
humanes d'entre línies unides sense fi. Deixava que la meva mare, encantada de la vida, em portés
sota la pluja obrint la boca, esperant les primeres pessigolles en la llengua.
Vaig créixer alguna cosa de pressa, com la vida mana, i vaig decidir tenir la professió d'Educadora
social, interessada en les meravelles que el món aparta i en allò que està
amagat en les belles persones, em vaig especialitzar en prevenció de drogues. Sempre
curiosa per saber, vaig decidir ser mil coses en la meva vida i continuaré somiant amb això, encara que
sempre tingui la disciplina en contra.
La fotografia, aquest art veloç i capritxós, va arribar a mi una tarda de gener a París,
quan el meu oncle em va regalar “la cambra”. Des de llavors ella ha estat la meva capritxosa i
protegida. M'ha acompanyat per aquests passejos que no se sap molt bé on em porten,
però ella no es queixa.
Sempre està en aquest moment on trobada en algun racó aquesta imatge
imperceptible per a molts, aquest encantada de la vida, que vaig aprendre. Veure les meves pors i
cerques insaciables que es converteixen en sofriment puntual. La fotografia és l'única
amb la qual em permeto ser, no m'avergonyeixo de buscar i enfocar, no m'importa
el que diran, és el meu moment, la meva intimitat, la meva fantasia, el meu somni, la meva història.
Després, tot passa i queda aquest petit instant, aquest petit record d'un estat
ja passat que perdura en el seu capritx, gairebé com la meva ment.
Tania Agustí